memòria restringida

Per nombroses raons, i bàsicament per comoditat personal, em trasllado. Vull dir que trasllado el bloc.

He decidit fer una fusió dels meus dos blocs, aquest i Efectes Secundaris, i n'obro un de nou amb la intenció que doni cabuda tant al que venia escrivint, darrerement sense gaire persistència, a memòria restringida, i als fragments que han vingut constituint des de fa una parell d'anys el meu bloc a blogspot.

Com no podia ser d'altra manera el nom del nou bloc serà una fusió dels noms que he estat emprant fins ara: en diré Secundària Memòria. De moment el tinc obert i espero tenir més disciplina que la que he tingut aquest darrer anys. Entre un i altre bloc han estat més de 450 entrades en aproximadament 3 anys, que és el temps que fa que vaig entrar en aquest món, que de totes maneres no abandono, entre altres coses perquè no podria fer-ho. Però tinc massa coses al cap com per mantenir dos blocs i, sobre tot en el cas de Memòria Restringida, fer-ho amb les freqüents incomoditats (servidors penjats, dies que no funcionen) que acaba representant aquesta plataforma, que, tanmateix és la que aconsello a tothom. Però massa sovint no tinc prou temps quan vull escriure com per esperar els cinc o deu minuts que triguen en obreir-se algunes pàgines de gestió.

En fi, ens seguirem llegint, això no és pas un comiat sinó un canvi d'adreça, a  Secundària Memòria.

[@more@]

Tweet

Els darrers dies ens han deixat, més enllà de les ja habituals notícies sobre terrorisme a l'Irac que ja no ens escandalitzen, sigui quina en sigui la magnitud, hi hagi un o dos-cents morts, altres notícies relacionades amb el terrorisme que ens han afectat més perquè ens toquen segons sembla força més d'aprop.

Em refereixo per una banda a l'atemptat de Glasgow, que té com a element morbós el fet que els terroristes eren metges i infermeres; i evidentment al del Iemen, que ens ha afectat pel fet que hi ha hagut cinc mort catalans i dos bascos… i prou? No, però no són notícia, almenys de primera plana. Els dos morts iemenites, no hi surten als titulars!

Potser són menys morts que "els nostres". Tothom parla ara de com n'és de perillós anar a fer turisme a segons quines destinacions… però ningú no pensa com deu ser de perillós viure en aquests indrets, sobre tot si no penses com el règim o si tens la desgràcia d'haver-te de guanyar les garrofes acompanyant turistes a veure les ruïnes de Saba, o el desert o les muntanyes d'un país que per a nosaltres és "exòtic".

Incorporats de plè a allò que en diem el "primer món", mesurem la situació dels països pel risc que representa per a nosaltres anar-hi. Sense tenir en compte que el principal risc és el que tenen ells només visquent-hi. I no solament pel terrorisme. Però una lectura que ningú no em sembla que hagi fet és que els dos morts iemenites ho són  per haver-se hagut de guanyar les garrofes acompanyant una colla de turistes que, per buscar destinacions exòtiques els van posar a ells en risc. És clar que, això devia anar en el preu que l'operador turístic (d'aventura, diuen) els pagava…

[@more@]

Tweet

Avui fa una setmana, i no em demaneu perquè no n’he parlat abans, vaig anar al Palau de la Música a sentir/veure/escoltar, i en tot cas a gaudir, un concert de Mísia. La cantant presentava el seu disc Lisboarium, un disc carregat de fados dedicats a Lisboa.

El concert em va deixar dues sorpreses: la primera que les arrels familiars de Mísia estan parcialment a Barcelona, imbrincades amb la història del Molino. La segona, i hi haurà qui dirà que com és possible que no la conegués d’abans, va ser el descobriment d’Adriana Calcanhotto, una brasilera de veu estranyament seductora, que es permet, i pot fer-ho, cantar poemes de Pessoa i de Mario de Sá Carneiro.  Us deixo una mostra de la seva música.

[@more@]

Tweet

Sempre (bé, no sempre, però si fins fa uns 3 anys) havia tingut “La Vanguardia” per un diari equànime, seriós, imparcial…

Ja fa una mica més de tres anys, i arran de l’arribada al Govern de Catalunya de l’anomenat “tripartit”  (i dic anomenat perquè sempre he cregut que posar etiquetes adjectivadores implica prejudicis) aquest diari es posicionà clarament en contra, cosa que en ella mateixa no te res de reprobable però ho va fer d’una manera que a mi em semblà excessivament virulenta, sobre tot si tenim en compte les formes, de vegades excessivament versallesques, que havien dominat habitualment la consideració dels mitjans de comunicació catalans cap al Govern. Vaig pensar llavors que potser havíem canviat d’estil i entràvem, tots plegats en una fase del que podríem dir “alegria napolitana”.

Jo vaig deixar, tret d’ocasions puntuals, de llegir l’esmentat diari. Suposo que és el més normal del món. Si no m’agrada com escriuen i el seu posicionament, doncs em limito a no llegir-lo i santespasqües, no?. Però, com a la cafeteria de la feina és l´únic diari que hi arriba, fa unes setmanes havia tornat a fullejar-llegir el diari.

I he de dir que com més va més al·lucino de la línia que està prenent. D’una banda la qüestió del Frankfurt, amb una campanya demagògica i de vegades basada més en insinuacions que no pas en fets concrets, amb un posicionament que fa pensar que la línia editorial ve dictada des del despatx del senyor Arcadi espada i els ideòlegs de “Ciutadans”. Però la gota que ha fer vessar el got per a mi és la seva defensa aferrissada del que per a mi és senzillament un espectacle bàrbar. Amb l’excusa del retorn de no sé quin torero s’han permès fer una portada que a mi senzillament m’hauria semblat inimaginable fa un temps. I em sorprèn la demagògia que està acompanyant el tema i que pel que veig acaba influint en un bon sector de la societat, fins el punt que en alguns cercles comença a estendre's el plantejament de que oposar-se als toros és provincià, "catalanúfol", com diuen despectivament alguns "lliurepensadors",  i una mostra més del totalitarisme suposat que pel que es veu s'ha instal·lat en la societat catalana.

Jo no em vull allargar massa en el tema. Al capdavall tot plegat ho liquido no tornant a llegir mai el diari. No és boicot: senzillament no m’agrada, i de la mateixa manera que no llegeixo “El Mundo” ni cap diari d’aquests gratuïts que donen a l’entrada del tren o als forns de pa, doncs, tampoc llegeixo aquest i no passarà res. Però se’m fa intolerable que s’al·ludeixi a una suposada discussió sobre si els toros són o no “cultura catalana” o si l’afició als toros aquí era tanta que hi havia tres places a Barcelona i una plaça estable a Olot i blablabla….

El debat de fons no és si és “catalana” sinó si el sacrifici públic amb tortura d’un animal és “cultura”. En no sé quin poble tiraven un ruc o una cabra des d’un campanar. És això cultura? Comparar aquests espectacles amb els escorxadors industrials és un recurs groller: ens pot semblar millor o pitjor, però la mort dels animals als escorxadors no és espectacle, no cal pagar entrada per veure-ho i respon a les necessitats d’alimentació de la població. Que els toros també es mengin no hi fa res. No cal matar-lo en públic davant de 20.000 persones que criden i demanen que li tallin les orelles a la bèstia…

En fi, que no sé ben bé a que juguen des de “La Vanguardia”, però comencen a fer-me por, molta por, sobre tot per la capacitat d'infuència ideològica que indubtablement  tenen les coses que s'hi diu, a casa nostra. I, perquè, òbviament, ells en són conscients.

[@more@]

Tweet

Com jo tenia una tieta ("la tieta", una germana de l'avi) que se'n deia, Joana, em va picar la curiositat i vaig fer allò que se'n diu "clicar" sobre l'enllaç. I allà hi era, en una fotografia dels anys 30, a l'Escola de Bibliotecàries, envoltada de companyes, a Escornalbou, la tieta Joana. Seguin buscant vaig trobar un parell de fotos més en que ella hi sortia.

 La tieta és la que està a la dreta, asseguda a terra

Els meus records d'ella només són agradables. La tieta Joana era una tieta soltera, germana del meu avi, que sempre havia explicat que s'havia quedat, precisament, soltera per tenir cura (a distància) del seu germà. Crec que ens va fer classes de repàs de matemàtiques a tota la família, i ara no fa gaire dies, en una trobada de cosins (de tant en tant, encara que poc, les fem aquestes coses) en vam parlar i tots reconeixiem que si algun dia vam arribar a entendre equacions, teoremes de Pitàgores i de Thales, àlgebra en general i al final de tot les integrals, va ser gràcies a ella.

La tieta havia estat de les primeres promocions de bibliotecàries, i havia estat en relació amb gent com Carles Riba, Jordi Rubió i Rosa Leveroni, a qui admirava i a qui feia referència sovint. Purgada després de la guerra, com totes les bibliotecàries de la república, va sobreviure gràcies a que va entrar a fer classes de matemàtiques a una escola religiosa.

La tieta era una republicana de missa diària, amb una fe que només entrava en crisi quan veia morir gent més jove que ella. Recordo un dia que em va explicar que s'havia hagut d'anar a confessar perquè s'havia enfadat amb "Nostresenyor" per la mort d'un conegut i l'havia renyat molt. 

Ja de petit, quan sentia la cançó de'n Serrat, la veia a ella, me la imaginava, quan ens donava diners, mig d'amagat, encara que no fos per obrir una llibreta, quan ens renyava per alguna malifeta, o perquè havíem suspés l'examen que ella ens havia ajudat a preparar…

Realment, la Joana era l'arquetipus de "tieta". I retrobar-la, envoltada de les seves companyes a les que sovint es referia, ha estat una cosa fantàstica. I és d'aquelles raons per les que dius que aquesta era de la tecnologia i d'internet, valen ni que sigui mínimament, la pena. 

[@more@]

Tweet

Fa uns dies, regirant pels calaixos i racons del web, m'hi vaig trobar una sorpresa majúscula. No recordo exactament que buscava, crec que una referència a una entrevista que, per motius professionals, m'havien fet anys enrere quan treballava a la Cerdanya. Després de comprobar que si poses Antoni Casals al Google et porta directament a la vida i miracles de l'Antonio Casal, actor que recordo de la meva infantesa i no se ben bé perquè l'identifico amb els grisos, vull dir amb la policia franquista, i després de comprobar que també existeixo per a Sant Google, com alguns l'anomenen, em vaig trobar una cita que esmentava una tal Joana Casals.

Com jo tenia una tieta ("la tieta", una germana de l'avi) que se'n deia, Joana, em va picar la curiositat i vaig fer allò que se'n diu "clicar" sobre l'enllaç. I allà hi era, en una fotografia dels anys 30, a l'Escola de Bibliotecàries, envoltada de companyes i de professors, la tieta Joana.

Els meus records d'ella només són agradables. La tieta Joana era una tieta soltera, germana del meu avi, que sempre havia explicat que s'havia quiedat, precisament, soltera per tenir cura (a distància) del seu germà. Crec que ens va fer classes de repàs de matemàtiques a tota la família, i ara no fa gaire dies, en una trobada de cosins (de tant en tant, encara que poc, les fem aquestes coses) en vam parlar i tots reconeixiem que si algun dia vam arribar a entendre equacions, teoremes de Pitàgores i de Thales, àlgebra en general i al final de tot les integrals, va ser gràcies a ella.

La tieta havia estat de les primeres promicions de bibliotecàries, i havia estat en relació amb gent com Carles Riba i Rosa Leveroni, a qui admirava i a qui feia referència sovint. Purgada després de la guerra, com totes les bibliotecàries de la república, va sobreviure gràcies a que va entrar a fer classes de matemàtiques a una escola religiosa.

La tieta era una republicana de missa diària, amb una fe que només entrava en crisi quan veia morir gent més jove que ella. Recordo un dia que em va explicar que s'havia hagut d'anar aconfessar perquè s'havia enfadat amb "Nostresenyor" per la mort d'un conegut i l'havia renyat molt. 

Ja de petit, quan sentia la can

[@more@]

Tweet

Fa uns dies, regirant pels calaixos i racons del web, m'hi vaig trobar una sorpresa majúscula. No recordo exactament que buscava, crec que una referència a una entrevista que, per motius professionals, m'havien fet anys enrere quan treballava a la Cerdanya. Després de comprobar que si poses Antoni Casals al Google et porta directament a la vida i miracles de l'Antonio Casal, actor que recordo de la meva infantesa i no se ben bé perquè l'identifico amb els grisos, vull dir amb la policia franquista, i després de comprobar que també existeixo per a Sant Google, com alguns l'anomenen, em vaig trobar una cita que esmentava una tal Joana Casals.

Com jo tenia una tieta ("la tieta", una germana de l'avi) que se'n deia, Joana, em va picar la curiositat i vaig fer allò que se'n diu "clicar" sobre l'enllaç. I allà hi era, en una fotografia dels anys 30, a l'Escola de Bibliotecàries, envoltada de companyes i de professors, la tieta Joana.

Els meus records d'ella només són agradables. La tieta Joana era una tieta soltera, germana del meu avi, que sempre havia explicat que s'havia quiedat, precisament, soltera per tenir cura (a distància) del seu germà. Crec que ens va fer classes de repàs de matemàtiques a tota la família, i ara no fa gaire dies, en una trobada de cosins (de tant en tant, encara que poc, les fem aquestes coses) en vam parlar i tots reconeixiem que si algun dia vam arribar a entendre equacions, teoremes de Pitàgores i de Thales, àlgebra en general i al final de tot les integrals, va ser gràcies a ella.

La tieta havia estat de les primeres promicions de bibliotecàries, i havia estat en relació amb gent com Carles Riba i Rosa Leveroni, a qui admirava i a qui feia referència sovint. Purgada després de la guerra, com totes les bibliotecàries de la república, va sobreviure gràcies a que va entrar a fer classes de matemàtiques a una escola religiosa.

La tieta era una republicana de missa diària, amb una fe que només entrava en crisi quan veia morir gent més jove que ella. Recordo un dia que em va explicar que s'havia hagut d'anar aconfessar perquè s'havia enfadat amb "Nostresenyor" per la mort d'un conegut i l'havia renyat molt. 

Ja de petit, quan sentia la can

[@more@]

Tweet

Ahir vaig veure, i era el primer cop que ho feia, el programa "L'hora del lector" al 33. I crec que em devia passar l'estona amb un somriure de satisfacció i de passar-m'ho bé (bé, fins que va sortir l'Empar Moliner…).

He de reconèixer que desconeixia que Santiago Auseron fos llicenciat (i està preparant una Tesi Doctoral) en Filosofia. Gilles Deleuze i l'estructuralisme es van convertir en el nucli de la conversa, per la que van fluir també Beckett, Artaud, i altres. Les referències a les multitudinàries classes a l'Universitat i les anècdotes que farciren l'entrevista van ser un dels punts àlgids del programa.

Vaig trobar molt interessants algunes reflexions de Santiago Auseron sobre la gènesi i significat de l'anomenada "movida" madrilenya dels anys 80, com a punt de trobada del "qui venien de la rodalia de Madrid" i els "niños monos" de la capital. 

En fi, un programa interessantíssim, per a mi una descoberta, tant pel contingut com pel seu plantejament, i al que em considero, ja des d'avui i després la primera dosi, oficialment "enganxat". 

[@more@]

Tweet

Segurament, poca gent és coneixedora del fet que a un dels països més "moderns" en molts aspectes, més tecnificat i, fins i tot, més "guai" per molts dels nostres joves, segueix vigent el que s'anomena la "pena capital".

El Japó continua aplicant la pena capital per penjament. Des del 2003 han estat penjats 12 convictes, en un clar increment respecte de la passada dècada. Tres presoners van ser executats el 27 d’abril. Quatre presoners, dos dels quals septuagenaris, van tenir el mateix destí el 25 de desembre del 2006. I més encara: en el sistema judicial acusatori japonès, on les confessions prevalen per damunt les proves, ha augmentat el nombre de condemnats a mort que han esgotat tot recurs, tot passant de 53 el 2000 a 96 el 2006.

A excepció de l’última execució, que va tenir lloc en plena sessió parlamentària, la majoria de les execucions –signades pel Ministre de Justícia– tenen lloc quan la Dieta no està en sessió, per evitar qualsevol debat i publicitat.

Els  principals mitjans de comunicació a penes en donen cap informació. S’hi neguen, sovint, pel temor de perdre el seu lloc al si dels kisha kurabu, clubs de premsa vinculats a totes les grans institucions i que permeten l’accés prioritari a les informacions –de les qual en tenen quasi el monopoli– en detriment dels periodistes independents.

Tanmateix, el procediment d’execució dels presoners és denunciat per diversos organismes com la Lliga Parlamentària per l’Abolició de la Pena de Mort, creada el 1994 i que compta amb vuitanta membres sense distinció de partit. En efecte, el condemnat a mort, que pot estar durant més de vint-i-cinc anys a la presó, és cridat d’improvís el matí del dia de l’execució sense cap possibilitat de contactar amb el seu advocat o la seva família. Va ser el cas d’un dels executats el desembre del 2006: era al corredor de la mort des de feia més de trenta anys . Quan la condemna és considera definitiva (després dels procediments d’apel·lació), l’execució es pot realitzar encara que el presoner hagi sol·licitat l’amnistia o una demanda de revisió de procés. Les demandes no tenen cap efecte suspensiu.

(informació extreta de la versió catalana de "Le Monde Diplomatique") 

[@more@]

Tweet

La filmació i posterior difusió dels cops i vexacions que una dona (Elena, de nom) va sofrir en una comissaria dels Mossos d'Esquadra, igual que el cas que va passar pocs dies abans de les eleccions, em fa venir al cap la qüestió del dret a la privacitat. És una qüestió que donaria per una tesi, però en aquests moments em venen al cap unes quantes preguntes.  Entenent que el Departament d'Interior tenia necessitat d'enxampar agents que no actuen correctament, per fer-ho cal que els filmin? Si la resposta és si, cal que es facin públiques les imatges? La persona colpejada, per molt delinqüent que sigui, no veu conculcats els seus drets amb l'exposició pública i conseqüent humiliació per les imatges? Se li ha demanat permís per a aquesta exposició?

Si la resposta és no, no i no, crec que ens trobem davant d'un cas flagrant d'atentat a la més mínima ètica. Per molts motius. Entre ells perquè  

[@more@]

Tweet