Llegeixo avui als diaris les notícies que venen de l’Iran. Em sorprèn (d’alguna manera també m’irrita) el tractament que donen a la notícia segons la qual ha guanyat "el candidat ultraconservador".
És obvi que, des del punt de vista religiós al Sr. Ahmadinejad no se’l pot considerar "progressista", ni des del punt de vista de la relació de gèneres o del paper que es pressuposa que atorgarà a la dona en la societat que propugna. Ara, el programa, diguem-ne social, que inclou lluita contra la corrupció, nacionalització del petroli (font principal de riquesa del país), lluita contra la pobresa… la veritat, no crec que a Europa el pugués firmar ni els mateixos Blair o Schroeder, ni molt menys els Chirac, Berlusconi, el "liberal" Haider…. L’altra cosa és que després això tiri endavant o que la repressió de tota mena d’estil de vida "occidentalitzat" pugui arribar a ser brutal com va ser a l’Afganistan.
En l’època dels majors atacs i crítiques al règim iranià per part del nostre món occidental, un company meu de feina se’n va anar "per lliure" a l’Iran, i va recòrrer una bona part del país. Parlo de principis dels 90, quan encara no hi havia l’"obertura" de la que es parla actualment. Va tornar dient que bona part del que ens explicaven era mentida, i que l’únic realment cert era un sentiment antiamericà generalitzat.
Que ningú pensi que crec que aquest integrista pugui ser bó ni pel seu país ni per enlloc. Però, tampoc deu ser gaire millor Rafsandjani, que demana incrementar les relacions amb els EUA, que no ha dut a terme reformes radicals al seu país, que ha permès l’aparició d’una classe benestant corrupta, augmentant la separació entre el món rural i l’urbà. Interpretar una cultura, un país diferent, a partir dels nostres valors, principis, i prejudicis ens porta, senzillament a no entendre res. El candidat guanyador ho va dir ben clar al principi de la campanya: "No hem fet una Revolució per acabar sent una democràcia". I amb aquests principis ha tret més del 60% dels vots! Jo no sé què és el millor per a aquests països, i no crec que ni Europa, ni molt menys els EUA els puguin donar lliçons de res. La democràcia "tradicional", la nostra, probablement no pot donar totes les respostes a països sense un mínim nivell d’industrialització, acostumats a ser governats a mig camí entre el paternalisme i el despotisme més brutal.
I a nosaltres, només ens en dóna, de respostes en la mesura en que entre nosaltres mateixos ens escoltem les nostres veus. Però un no acaba de tenir clar si realment algú més ens escolta.
Ara rellegeixo el títol del post: delirant a casa nostra? Potser sí, que deliro, i hauria de parlar menys de temes dels que no hi entenc.
[@more@]
La qüestió de l’Iran vindria relacionada amb el teu anterior comentari: com es traspassa la informació als mitjans, sobretot a la tele. És un país molt especial, que mereix reportatges en profunditat i aprofundir en el tema per damunt de l’anècdota. Per exemple, un repàs a la seva constitució, coses així. I crec que hi ha dret de vot des dels quinze anys.