Un record del pare

Ahir el meu pare hauria fet 75 anys. Em va venir al cap no sé ben bé per quin motiu. La veritat és que aquests tipus de pensament em fan venir una mena d’esperit melangiós i recordar moments d’adolescència i post-adolescència que a hores d’ara sempre són més agradables que el que segurament van arribar a ser els fets en ells mateixos.

El pare era una persona difícil, més estricte amb els altres que el que ho era amb ell mateix; però a l’hora era una persona culta, que llegia molt, cosa que havia heretat de l’avi, i això permetia tenir-hi una conversa més enllà de les discussions familiars. No sóc conscient d’haver-hi tingut una gran relació (tot i que probablement els meus germans podrien persar-ne el contrari), i sobre tot els últims anys van ser difícils, sobre tot per a la mare.

A finals de febrer va fer setze anys que es va morir i no hi vaig caure. Ara, mirant enrera, amb tots els blancs, negres, grisos, i els diferents matisos que permet la distància, de vegades penso que m’hauria agradat compartir alguns dels moments que considero que per a mi han estat importants, i que han acabat conformant la meva vida en l’aspecte personal i professional, encara que sé que en algun dels casos ens les hauríem tingudes.

I és quan penses en com va ser i com t’hauria agradat que fos la figura del pare dubtes de si quan exerceixes aquesta funció ho estas fent "com cal" o d’una manera excessivament mediatitzada. Però, ja ho sé, per a aquests dubtes no hi ha respostes. En el millor dels casos, amb el temps, i si la vida ens ho permet, només podrem optar a l’avaluació de resultats.

[@more@]

Quant a Antoni Casals

Una autodefinició? Practico l\'escèptico-eclecticisme d\'esquerres. Llegeixo el, per alguns, denostat Saramago i disfruto amb Le Carré. M\'he enganxat als clàssics (Horaci, Heròdot, Càtul...) Fa anys que estic intentant llegir l\'Ulisses de Joyce, però no me\'n surto. M\'agrada la música, especialment portuguesa i brasilera. Però també una bona part dels grups que canten en català passats i actuals, especialment Antònia Font. Tinc una petita col·lecció de discos de vinil (amb treballs d\'Osibisa, Camel, Caravan, Emerson, Lake& Palmer...) Professionalment, estic vinculat a les ciències de la salut i la meva feina m\'ocupa més hores de les que voldria, com tants d\'altres. L\'única publicació seriosa que tinc és una tesi doctoral que, hores d\'ara, deu servir per ben poc. Ara m\'ha donat per penjar coses al portal \"Joescric.com\".
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Un record del pare

  1. júlia diu:

    Encara que els pares no morin tan joves com el teu, sempre queda la sensació que moltes coses han quedat en el tinter, amb ells. Crec que la generació dels meus pares, una mica més grans, suposo, que els teus, eren partidaris de marcar una certa distància amb els fills, encara em passa amb la meva mare, no tenim una relació d’igual a igual, hi ha moltes coses que se saben, familiars, però que no es comenten. Penso que ara, la relació que tenim amb els fills, en general, és més distesa, quan són adults els tractem com adults. Però, malgrat tot, sempre quedaran, penso, coses pendents de dir i d’expressar.

  2. antoni diu:

    Gràcies pels comentaris, Arare i júlia. Darrerament m’està costant una mica mantenir el bloc i no sempre puc contestar els comentaris que m’hi deixeu. De totes formes, això de la distància, júlia és ben cert. Jo al meu pare el tractava de tu, malgrat que molts “coetanis” amb el seu ho feien de vostè o de vos. I ell, evidentment, amb el seu, ho feia així, i la seva salutació era sempre un petó al dors de la mà, cosa que havíem fet també nosaltres de petits però que a partir d’una determinada edat vam intentar evitar tant com podíem. Ara me’n faig creus, però era així.

  3. em penso que amb això de la paternitat déu ser de les poques coses a la vida que es disculpa gairebé tot amb un “jo tenia bones intencions…”.
    L’aventatge de tenir germans és que pots criticar els pares sense remordiments de consciència.

    d’altra banda avui he tingut una revelació. M’he adonat que tu i efectes secundaris sou la mateixa persona. Us/et llegeixo sovint a tots dos…ostres quin embolic. en fin, ona.li una abraçada al teu alter ego de part meva

  4. Antoni diu:

    Gràcies, elquemaietvaigdir. De vegades hem de donar sortida a expressions atípiques de la nostra personalitat. El món dels blocs ens ho permet. Quan no tenim ni necessitat ni interés en l’anonimat (sobre tot perquè poca gent ens coneix), pot semblar absurd mantenir dos blocs. Però cada un d’ells respòn a una necessitat diferent, a moments i percepcions diferents que se’ns produeixen fins i tot en un mateix dia. En fi, que no sé ben bé perquè ho faig (“como puedo mantener dos blocs a la ves i no estar loco…”), però no dubtis que l’abraçada de part teva arribarà al seu destinatari.

Els comentaris estan tancats.