Em fa por “La Vanguardia”

Sempre (bé, no sempre, però si fins fa uns 3 anys) havia tingut “La Vanguardia” per un diari equànime, seriós, imparcial…

Ja fa una mica més de tres anys, i arran de l’arribada al Govern de Catalunya de l’anomenat “tripartit”  (i dic anomenat perquè sempre he cregut que posar etiquetes adjectivadores implica prejudicis) aquest diari es posicionà clarament en contra, cosa que en ella mateixa no te res de reprobable però ho va fer d’una manera que a mi em semblà excessivament virulenta, sobre tot si tenim en compte les formes, de vegades excessivament versallesques, que havien dominat habitualment la consideració dels mitjans de comunicació catalans cap al Govern. Vaig pensar llavors que potser havíem canviat d’estil i entràvem, tots plegats en una fase del que podríem dir “alegria napolitana”.

Jo vaig deixar, tret d’ocasions puntuals, de llegir l’esmentat diari. Suposo que és el més normal del món. Si no m’agrada com escriuen i el seu posicionament, doncs em limito a no llegir-lo i santespasqües, no?. Però, com a la cafeteria de la feina és l´únic diari que hi arriba, fa unes setmanes havia tornat a fullejar-llegir el diari.

I he de dir que com més va més al·lucino de la línia que està prenent. D’una banda la qüestió del Frankfurt, amb una campanya demagògica i de vegades basada més en insinuacions que no pas en fets concrets, amb un posicionament que fa pensar que la línia editorial ve dictada des del despatx del senyor Arcadi espada i els ideòlegs de “Ciutadans”. Però la gota que ha fer vessar el got per a mi és la seva defensa aferrissada del que per a mi és senzillament un espectacle bàrbar. Amb l’excusa del retorn de no sé quin torero s’han permès fer una portada que a mi senzillament m’hauria semblat inimaginable fa un temps. I em sorprèn la demagògia que està acompanyant el tema i que pel que veig acaba influint en un bon sector de la societat, fins el punt que en alguns cercles comença a estendre's el plantejament de que oposar-se als toros és provincià, "catalanúfol", com diuen despectivament alguns "lliurepensadors",  i una mostra més del totalitarisme suposat que pel que es veu s'ha instal·lat en la societat catalana.

Jo no em vull allargar massa en el tema. Al capdavall tot plegat ho liquido no tornant a llegir mai el diari. No és boicot: senzillament no m’agrada, i de la mateixa manera que no llegeixo “El Mundo” ni cap diari d’aquests gratuïts que donen a l’entrada del tren o als forns de pa, doncs, tampoc llegeixo aquest i no passarà res. Però se’m fa intolerable que s’al·ludeixi a una suposada discussió sobre si els toros són o no “cultura catalana” o si l’afició als toros aquí era tanta que hi havia tres places a Barcelona i una plaça estable a Olot i blablabla….

El debat de fons no és si és “catalana” sinó si el sacrifici públic amb tortura d’un animal és “cultura”. En no sé quin poble tiraven un ruc o una cabra des d’un campanar. És això cultura? Comparar aquests espectacles amb els escorxadors industrials és un recurs groller: ens pot semblar millor o pitjor, però la mort dels animals als escorxadors no és espectacle, no cal pagar entrada per veure-ho i respon a les necessitats d’alimentació de la població. Que els toros també es mengin no hi fa res. No cal matar-lo en públic davant de 20.000 persones que criden i demanen que li tallin les orelles a la bèstia…

En fi, que no sé ben bé a que juguen des de “La Vanguardia”, però comencen a fer-me por, molta por, sobre tot per la capacitat d'infuència ideològica que indubtablement  tenen les coses que s'hi diu, a casa nostra. I, perquè, òbviament, ells en són conscients.

 

[@more@]



Quant a Antoni Casals

Una autodefinició? Practico l\’escèptico-eclecticisme d\’esquerres. Llegeixo el, per alguns, denostat Saramago i disfruto amb Le Carré. M\’he enganxat als clàssics (Horaci, Heròdot, Càtul…) Fa anys que estic intentant llegir l\’Ulisses de Joyce, però no me\’n surto. M\’agrada la música, especialment portuguesa i brasilera. Però també una bona part dels grups que canten en català passats i actuals, especialment Antònia Font. Tinc una petita col·lecció de discos de vinil (amb treballs d\’Osibisa, Camel, Caravan, Emerson, Lake& Palmer…)
Professionalment, estic vinculat a les ciències de la salut i la meva feina m\’ocupa més hores de les que voldria, com tants d\’altres.
L\’única publicació seriosa que tinc és una tesi doctoral que, hores d\’ara, deu servir per ben poc. Ara m\’ha donat per penjar coses al portal \”Joescric.com\”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Em fa por “La Vanguardia”

  1. Viatger diu:

    Tens tota la raó del mon,i no sols el diumenge va`ren treure la foto del matador, si no que dilluns, també després de la faena, Alucinant!!
    I la llista de personatges ? El Serrat, La Silvia Munt, el Faine.!! L’òstia consagrada,vaig pensar, i això que ara en soc subscriptor promocional (es a dir de regal) de la Vanguardia.
    I per això ara ja no compro (o no tant sovint) el meu diari en català mes decent ,que ara per ara es l’Avui!!. Havia estat el Diari de Barcelona, però le vaten tancar.
    Es cert que La Vanguardia sempre ha estat governamental i de dretes (conservadora) i crec que no es nou , ara be , que li tingui jugada al govern, potser , no ho tinc molt clar….

    Be, ja tallo, enhorabona pel bloc i els temes que ens hi comentes!!

  2. júlia diu:

    No m’agraden els toros, però sóc tolerant amb la qüestió perquè he conegut bona gent a qui agradaven, així que no entraré en debat, que ja ho vaig fer al blog. Crec que els toros aniran morint ‘per ells mateixos’, perquè la nostra sensibilitat canvia. I crec que la comparació amb els escorxadors i com es crien els animals no és desencertada, tot plegat és una mica hipòcrita, perquè sobra menjar a la nostra societat i es mata de forma massiva, ara bé, ‘en la intimitat’, és clar. Per no parlar de l’experimentació, no ja amb fins mèdics, sinó estètics. És pitjor la pena de mort en privat que al mig de la plaça pública? Bé, paro, que he dit que no volia entrar en debat, he he. La Vanguardia, ja ho deia el meu pare, sempre ha estat un diari ‘dels que manen’, si ara pren aquesta postura, deu ser perquè creu que ‘no manen massa’ els que, aparentment, manen. Si has llegit Servitud, de Puig i Ferrater, que ja parla dels inicis del diari, donant-li un altre nom, veuràs que no és nou, tot això. Es i ha estat un diari amb molts defectes per aquest motiu, però té articulistes molt bons, i sobre qüestions de fons sovint s’hi ha d’anar a parar si es volt tenir una informació àmplia. La portada que dius ha generat, en el mateix diari, un allau de protestes que ha recollit en un espai dedicat a la defensa del lector. És clar que això no la redimeix, ep. Sobre l’Avui, és un diari que ha anat a tomballons, amb molt d’amiguisme, i que s’ha deixat perdre tots els bons articulistes que havia tingut i que eren un bon ‘ganxo’, com Espinàs, Pons. La veritat és que el panorama de premsa no és gaire encisador, ara per ara, i per tenir una mica d’idea general has d’anar a fullejar-los una mica tots, perquè tots tenen algun defecte gruixut i se’ls veu massa el ‘plumero’.

Els comentaris estan tancats.