memòria restringida

Una decepció, no pel llibre en sí, que és molt bo, sinó perquè hi he trobat fet allò que jo, amb una certa petulància pretenia fer. vaig comprar, i he llegit, Llast, el darrer poemari de Narcís Comadira. Un llibre intens i que, tal i com l'autor reconeix transmet emocions fins i tot en els poemes fets per encàrrec. mentre el fullejava, de cop i volta algun poema, del que no n'havia vist el títol (és el que ens passa als que llegim els poemaris de manera saltejada), em va sonar. Efectivament, l'autor havia versionat Horaci i Càtul, entre d'altres. Entre les meves activitats que algú anomena "pedants", darrerament hi he incorporat la d'intentar traduir/versionar els clàssics. És com un joc, encara que veient com m'estava quedant algun dels poemes, especialment de Càtul començava a pensar seriosament en la possibilitat de fer-ne alguna cosa més "seriosa". Ja ho sé que en literatura tot està fet i tot està inventat. Comadira ha fet algunes versions de Càtul i Horaci, senzillament perfectes, de treure's el barret, davant de la qual cosa un no pot sinó replegar veles i seguir treballant per a un mateix, sense més pretensions. Com ha de ser.

Una descoberta, no de l'autor, de qui ja havia llegit Desert Encès, sinó d'un poema gairebé èpic, que ja té quatre o cinc anys i que ara s'ha reeditat. Nura, del menorquí Ponç Pons ens posa les emocions a flor de pell utilitzant la bella musicalitat de l'alexandrí. Al llarg del poema es desgranen recorreguts vitals, literaris, paisatgístics amb la mediterraneitat i la insularitat de fons i el desencís del poeta que en un moment donat afirma "però el món literari té un deix agre inhòspit/ rere els versos hi ha gent d'una gran mesquinesa".

I un exercici freakie (o friki) el que vaig dur a terme dissabte de la setmana passada, empassant-me en companyia de la meva filla el festival d'Eurovisió. Constatacions: els països de l'est tenen sentit de l'humor; només cal veure els representants que hi van enviar; els països bàltics i escandinaus s'estimen i voten entre ells, com a bons germans probablement en record de la descendència viquinga que comparteixen; i els països de l'ex-jugoslàvia estan o bé plens de serbis dispersats que voten unitàriament la "mare pàtria" (probable) o bé amnèsics i enyoren la unió de repúbliques eslaves del sur (improbable però no impossible). Ah, i Espanya gairebé zero points…

[@more@]

Tweet

Algú podria pensar que ara em donaria per parlar de la pel·lícula o del còmic amb aquest títol. Doncs no, res més lluny de la realitat.

Tres-cents és el nombre d'entrades que m'acabo d'adonar que he escrit, fins la present, en aquest bloc. I repassant-ho, les darreres realment han estat molt més difícils de fer que les dues-centes i escaig primeres. He hagut de lluitar en els darrers 8 o 10 mesos amb la feina, amb el temps i amb el desencís. El desencís de molts temes dels que abans m'atrevia a opinar, com ara la política del país, i que cada vegada em fan més mandra. El desencís del mateix món dels blocs, que de vegades, quan navegues una mica per ell, sembla un cau on certs individus s'emparen en l'anonimat per dir bajanades, insultar i perdre el respecte més elemental per les persones i les coses. I, òbviament, perquè per als que no tenim les capacitats i l'eloqüència de gent més formada en aquestes qüestions, ens costa trobar temes o desenvolupar-los sense repetir-nos i fer-nos pesats a nosaltres mateixos.

Aquest post, el 301, n'és una prova: és escriure per escriure. Només per posar de manifest la satisfacció d'haver aconseguit, malgrat moments difícils per molts motius, no deixar aquesta blogosfera-catosfera per la que, des de fa quasi tres anys navego, uns dies més a gust que altres, i en la que he establert unes relacions virtuals amb una colla de gent que em fan sentir, ara sí, content d'estar per aquí.

[@more@]

Tweet

Feia dies que no passava pel bloc del meu germà i avui hi he trobat un interessant post relacionat amb les activitats de les ONG a les zones de desastre. En Carles, que treballa des de fa anys en aquest món de la cooperació i la solidaritat reflexiona arran que algunes ONG van posar el crit al cel per un article a El País que denunciava la manca de transparència d'aquestes organitzacions, tret d'honroses excepcions.

I m'ha fet venir al cap un projecte que, a casa nostra, té una certa repercussió mediàtica, fins el punt que s'hi va fer un programa de ràdio amb l'Antoni Bassas, des d'allà, que és el projecte d'investigació de malària a Moçambic, a Manhiça. Sense restar res a la bona intenció inicial del projecte, pel que des de vàries persones vinculades al món de la investigació m'ha arribat, hi ha més aparador que contingut. Aparador perquè certs/certes cooperants "de bona i barcelonina família", surtin a les revistes del cor quan hi va la Infanta Cristina o algun altre membre de la família reial, o per tal que aquests es facin fotos amb els "negrets", i facin creure que al darrera hi ha projectes sòlids que han d'ajudar a sortir de la misèria un país com Moçambic. Com a anècdota, i en una d'aquestes visites, amb bombo, plateret i "Lecturas" es va fer ara ja fa uns anys entrega d'un carregament de llet en pols. Un podria pensar que és una bona acció. Però no ho és quan la llet en pols s'ha de preparar amb aigua en un entorn sense aigua potable, i quan es dóna a nens que tenen greus malalties intestinals que n'impedeixen l'absorció o que es poden veure agreujades per l'administració d'aquesta llet. Més d'una i de dues persones que han participat a Manhiça han marxat renegant de la poca serietat amb què es porten determinats temes, més enllà de la projecció personal del director del projecte.

En fi, que com en Carles afirma al final del seu post, de pams nets n'hi ha ben pocs. 

[@more@]

Tweet

Diumenge vaig anar al Nacional a veure "El ventall de lady Wintermere". I dic a veure perquè no estic gaire segur d'haver-la sentit. El constant ehem, ehem de la gent, el cof, cof, atxum, i finalment fins a 4 mòbils que van sonar (un d'ells va fer que els actors es giressin mirant al públic amb cara recriminatòria) van impedir gaudir de l'espectacle a la major part de la gent.

Ah, i no sé si caldria que algú es replantegés l'estratègia de portar una colla d'avis a menjar una paella i després al tatre a fer tertúlia durant la funció, perquè jo, personalment no ho trobo bé. I és que, mira, m'ha sortit la vena criticaire.

[@more@]

Tweet

Això del youtube és fantàstic. I compartir-ho, encara més. Madredeus és un dels meus grups preferits (i, dissortadament, ja dissolt). La combinació dels instruments clàssics amb la veu de Teresa Salgueiro donen una combinació de ressonàncies aquàtiques i per tant de retorn als àmbits primigenis.

[@more@]

Tweet

Certament, és Moustaki qui ho diu, amb la pròpia solitud mai no estem sols

[@more@]

Tweet

Aquest matí, passejant per "Relats en català" m'he trobat, al fòrum, aquesta petita joia. És un pèl llarg, però val la pena.

[@more@]

Tweet

Maragall ha explicat a Itàlia que potser, vist el resultat i el que en pot acabar quedant, no pagava la pena l'esforç i els recursos esmerçats en la reforma estatutària. Artur Mas s'ha declarat perplex per les declaracions, segurament sense llegir-les, que és el que solen fer els polítics: un periodista els xiula una notícia, i llavors bramen i blasmen del que no saben.

Maragall parla a l'entrevista de l'Europa de les ciutats, en certa manera com a manera de superar les nacions, parla del seu projecte d'eix mediterrani, defensa la participació de Turquia en el procès… i finalment entra en la qüestió d'allò que ell anomenava l'encaix de les nacions, especialment de Catalunya, a l'Estat Espanyol. 

I què en diu: el que tots sabem i pel que ningú no s'ha d'estripar les vestidures. Que hem dedicat els esforços durant més de dos anys a delimitar competències, a definir avenços socials, a "encaixar" amb Espanya. Que després d'aquest esforç ens ho van passar pel sedàs del Congrès i del Senat i que tot i així encara vam fer l'esforç d'aprovar-ho en referèndum… per a que finalment sigui el TC qui ho acabi decidint tot. I diu que potser, vistes les coses, hauria valgut més la pena dedicar els esforços a canviar la constitució i el seu article segon, deixant clar el tema de les nacionalitats històriques, que no tot el via crucis estatutari. Maragall es segueix proclamant "federalista asimètric" (no utilitza aquest terme però ho explica molt clar.

Més enllà de si ens agrada o no Maragall, dels escarafalls que la classe política convencional farà de la lectura intencionada dels titulars, i més enllà del que un pensés de l'Estatut, per a mi només hi ha una evidència: Pasqual Maragall és especialista en posar sobre la taula veritats incòmodes. El pitjor és que són veritats tan evidents ("perogrulladas" en castellà) que el que més molesta és que altres polítics s'esgargamellin intentant desautoritzar-lo.

[@more@]

Tweet

Ahir al vespre, i per una casualitat d'aquelles que passen un cop a la vida en forma d'una persona que tenia entrades i no hi va poder anar, van caure a les meves mans dues entrades que em van permetre anar al Concert que Toquinho va fer al Palau de la Música.

Va ser un concert extraordinari al que el brasiler va posar de manifest el seu virtuosisme amb la guitarra i unes habilitats com a showman espectaculars, enllaçant les cançons amb l'explicació d'anècdotes i comentaris sobre els mestres de la Bossa Nova (Vinicius, Jobim, Baden Powell…).

La senzillesa de la posada en escena, la percepció de que els músics s'ho passaven francament bé dalt l'escenari, i l'entrega incondicional del públic van acabar configurant un espectacle que per a mi serà difícil d'oblidar i que va acabar d'arrodonir un dia en el que vaig fer, aquest cop a Manlleu una nova presentació del llibre, amb una sala força plena (novament vam aplegar més de 70 persones) i uns comentaris que, encara que sovint vinguin d'amics o gent que et coneix, són francament afalagadors.

O sigui que, avui, després d'haver descansat i recuperant poc a poc el ritme normal, encara estic molt i molt content. 

[@more@]

Tweet

Es fa difícil entendre com pot una persona, per dir-li d'alguna manera, entrar en un recinte disparant i carregar-se més de trenta estudiants a sang freda. Fa uns anys vam veure a Bowling for Columbines un intent d'aproximació als motius pels quals la societat americana (estatunidenca) té tanta facilitat per avantposar la violència a qualsevol altre tipus de consideració en les relacions humanes.

Recordo fa molts més anys, a la meva adolescència, quan dia sí dia també sortíen als "telediarios" notícies de franctiradors, habitualment veterans del Viet-Nam, probablement trastocats per l'experiència traumàtica, o per la dura realitat d'una quasi impossible reinserció en una societat que no els readmetia, que des d'una teulada l'emprenien contra la gent que sortia d'un supermercat, o que passejava pel carrer, fins que eren, finalment, abatuts per la policia.

És per a mi un misteri el perquè d'aquestes reaccions que, recentment (vegeu el cas de l'escola alemanya) han travessat l'Atlàntic. Fa por pensar-hi. Però encara en fa més pensar que al final de tot, el responsables són aquells que permeten que es pugui accedir amb facilitat a les armes, com passa als Estats Units i en molts d'altres països. Les massacres de civils estan a l'ordre del dia en molts indrets del món (Congo, Rwanda, Afganistan, Irac…), però cada vegada són menys notícia.

Perquè al cadavall, quina diferència hi ha entre l'individu que ha matat els estudiants a Virgínia i el suïcida suní que es projecta contra la cua per fer-se el carnet o demanar feina a l'Irac? I amb el banc o caixa que entre la "diversificació de negoci" té invertits uns calerons (els teus, els meus) en empreses que fabriquen mines anti-persona? 

Per comptes de lamentar-nos de com n'és d'abjecta la naturalesa humana, hauríem de començar a aprofundir i exigir comportaments ètics a les indústries, als bancs i caixes, als governs… Per, és clar, Espanya és un dels primers països del món en exportació d'armes. En castellà en diuen "perdirle peras al olmo". 

[@more@]

Tweet